Viatge al mar

T’envaeix la profunditat. La mar agitada repicant contra les roques. Nedes endins, ben endins, i al fons, a la negror de les profundes capes submarines, rodejades de grans rocs i de coralls, algues i peixos. Sempre t’havia fet molta por, però ara que hi ets resulta que només has de nedar, i els peixos que temps enrere semblava que et perseguissin, només neden al teu costat, i et converteixes, sense adonar-te, en el que ja erets, com qualsevol altre animal marí.

T’envaïa l’ofec però un dia vas decidir llençar-t’hi i conèixer el mar per dins. Et vas entregar a l’aigua, vas fer el mort i no vas mirar als costats, ulls clucs i bressolada de la mare. Primer va costar, les esgarrifances que qualsevol cosa se t’acostés per sota i et toqués, o imaginar-te flotant sense veure terra, o veure’t topant contra un gran roc, o que caigués alguna cosa del cel. Però al cap d’una estona, el malestar es va convertir en calma, i el mar et movia suaument, sense que tu haguessis de fer cap esforç. El perill no era el mar, el perill ets tu.

Però fas un viratge i caus de ple al mar agitat, tu, que mai n’has sabut. El mar és infinit i té la forma del teu cos i sense cap racó que no estigui ple de vida. Sembla massa, el mar és fosc, mai és blau cristal·lí, i també és agitada i revolta, sa mar, sa mar, viu permanentment en grans moviments, ones de grans metres i repics, molts repics. Què esperes trobar en les profunditats? Què hi busques, que sempre hi caus?

El gran edifici del mar de Tokio. Una bestialitat d’estructures, de fusta, de ciment i d’acabats s’alça sobre l’aigua salada del Pacífic i es converteix en una joguina de plàstic que un nen intenta de manera reiterada que romangui de peu. Una torre que no para mai de moure’s i a sota sempre hi és ell, el mar, blau i fosc, bellugadís i juganer, una profunditat de racons, una vida inexplorada i inaccessible i, sobretot, un ecosistema ple de perills.

No tinc por a la mort. Tinc por a la vida, als animals, a les plantes, als trossos d’algues que ballen dins del mar, als coralls que lluiten per sobreviure, a les restes de residus que floten a la superfície, als peixets que només passen pel meu costat accidentalment, a les tortugues que es passegen pausadament buscant aliment i, poc a poc, treuen el cap a la superfície per agafar oxigen. No existeixen els grans depredadors.