SABOREA

Amagada primavera I Entomar el puny, no per atacar, sinó per enfocar. Tot el present contingut en un sol moviment, d’inici a fi. La repetició i la pràctica com a amplitud. La concentració és l’origen i l’expressió de l’estima per la vida. L’enfoc en cada instant n’és la conseqüència. Les formes del teu cos acompanyen el moment. Ets com un motlle que suavitza i canalitza l’energia que emana del meu cos, l’oxigen que em permet ser aquí. Fusta d’un roure fort, molsut i humit, cobert de molsa, resseguin-te les arrels i les branques. El crit de l’enfocament. La naturalesa viril. La xocolata que sua. La dona que es deleix.

--> Ser feliç és una decisió. Una decisió que es pot prendre d’un dia per l’altre o una decisió que necessita temps de reflexió i cura, que en alguns casos pot arribar a ocupar tota una vida, o, fins i tot, pot seguir en el més enllà. Cadascú escull el seu camí. Jo he necessitat 29 anys de lectura, escriptura i reflexió per decidir-me a viure i per guarir les ferides. Vaig decidir ocupar-me’n plenament durant molts anys i elaborar una autèntica obra artística de la meva vida, absorbint maneres de viure, reconeixent les pròpies i rebutjant-ne d’altres, sempre a través de l’escriptura. Com qui fa i refà un recepta una i altra vegada fins que obté el gust i la textura perfectes.   Però arriba un dia en que has de dir “prou”, conversar llargament amb els teus monstres fins a fer-vos bons amics. Buidar el sac de pors que vénen de generacions i generacions que no han pogut o no han volgut prendre la decisió i les han anat traspassant de mares i pares, a fills. ...

La vida antes de que supiéramos tantas cosas ¿Cómo era la vida antes de que supiéramos tantas cosas y estuviéramos tan conectadas? ¿Cómo eran las noches? Mis noches de post adolescente eran, en muchas ocasiones, escritos con cigarrillos escondidos en la ventana de la habitación y cuatro acordes mal sonados con la guitarra. Escribía sobre la luz baja e indirecta de una lámpara de noche, escribía sobre el silencio de una ciudad cuando todo el mundo duerme. Investigaba la quietud de los muebles de madrugada. Las noches podían ser largas y no precisamente por falacias de vidas impregnadas de mentiras, filtros y falsedad. Pasearme por las calles de mi barrio consistía en absorber la noche y la quietud de las piedras que albergan siglos de historia.  ¿Por qué nos olvidamos tan rápido de quiénes somos? Lo han ensuciado todo. ¿Cómo definirlo? ¿Quién mucho abarca, poco aprieta? Mucho y mal. ¿Una vida teñida de materiales sintéticos y camisetas baratas que con cuatro lavados ...