El traspàs de l’escriptura personal a l’escriptura col·lectiva. El pas de la primera a la tercera persona. La universalització dels temes de la humanitat


-->


Ser feliç és una decisió. Una decisió que es pot prendre d’un dia per l’altre o una decisió que necessita temps de reflexió i cura, que en alguns casos pot arribar a ocupar tota una vida, o, fins i tot, pot seguir en el més enllà.

Cadascú escull el seu camí. Jo he necessitat 29 anys de lectura, escriptura i reflexió per decidir-me a viure i per guarir les ferides. Vaig decidir ocupar-me’n plenament durant molts anys i elaborar una autèntica obra artística de la meva vida, absorbint maneres de viure, reconeixent les pròpies i rebutjant-ne d’altres, sempre a través de l’escriptura. Com qui fa i refà un recepta una i altra vegada fins que obté el gust i la textura perfectes.  

Però arriba un dia en que has de dir “prou”, conversar llargament amb els teus monstres fins a fer-vos bons amics. Buidar el sac de pors que vénen de generacions i generacions que no han pogut o no han volgut prendre la decisió i les han anat traspassant de mares i pares, a fills. Sempre hi ha algú en la cadena a qui li correspon aquesta labor: fer net en la història familiar i, per tant, en la construcció del món que ens envolta.

Quan dius prou, no tornes a viure com un adolescent que descobreix el món i no té por de saltar al buit. Simplement decideixes llençar-t’hi, no barallar-te amb la realitat i, sobtadament, comences a escollir camins que et fan brillar. I brilles perquè has caigut al forat negre, coneixes bé el que hi ha a dins i hi converses amb regularitat, a través del dibuix, l’escriptura, el cos o qualsevol art.

Només es tracta d’aprendre a viure amb tu. I començar a gaudir de la companyia.

Comentarios

  1. kàrol8 de mayo de 2019 a las 22:47

    Bravo, Bravo i Bravo! Brindem per trobar-nos a nosaltres mateixes sense haver de barallar-nos constantment amb tot i tothom! I per haver trobat la recepta, per fi, almenys fins que ens durin els ingredients que tenim... :) <3

    ResponderEliminar

Publicar un comentario

Entradas populares de este blog

Vacío

Quiero y no puedo. No hablo, no pienso, no sueño, no imagino, no creo nada de nada. Ausencia de visión, maldecida ausencia que me aprieta y me ahoga hasta caer en el desquizio. No hay palabras ni sonidos ni imágenes delirantes con las que soñar. Retocar intensidades, afinar la cuerda que nunca sonará bien, teclear frente a una pantalla. En blanco, pasmada, sin nada que expresar. Descubres nuevos lugares. Lugares dónde el aspirar y el suspirar adquieren la maxima importancia. Pero siempre vuelves, vuelves y caes, como tantas veces, en la estupida y amarga existencia de aquello que siempre te acompañó. "...Frente al sin sentido de la vida, este estar colgado de un fino hilo constantemente, sólo nos queda perder la cabeza, dejar de pensar, de racionalizar, para volvernos completamente locAs. O quizás, mejor, intentar alcanzar ese punto medio, ese supuesto equilibrio de tan difícil acceso, entre aquello que nos enseñaron y aquello que debemos rechazar. Rozar este punto intermedio para...
Leer más

Amagada primavera I

Imagen
Amagada primavera I Entomar el puny, no per atacar, sinó per enfocar. Tot el present contingut en un sol moviment, d’inici a fi. La repetició i la pràctica com a amplitud. La concentració és l’origen i l’expressió de l’estima per la vida. L’enfoc en cada instant n’és la conseqüència. Les formes del teu cos acompanyen el moment. Ets com un motlle que suavitza i canalitza l’energia que emana del meu cos, l’oxigen que em permet ser aquí. Fusta d’un roure fort, molsut i humit, cobert de molsa, resseguin-te les arrels i les branques. El crit de l’enfocament. La naturalesa viril. La xocolata que sua. La dona que es deleix.
Leer más